1960 - 1970

Crònica del Port: Entre l'esforç i la precarietat

A principis de la dècada, les tasques portuàries encara es duien a terme mitjançant l'ús de carros i cavalls. Tot i que existia algun carretó elèctric destinat al transport de mercaderies, no va ser fins al 1964 quan van començar a introduir-se els carretons elevadors, coneguts popularment com a «toros».

En aquell període, el nombre de treballadors portuaris se situava al voltant dels 3.500, ja que la major part de les mercaderies es transportaven a granel i la seva descàrrega s'efectuava de forma manual. La manca de maquinària adequada provocava que nombrosos vaixells desviessin les seves escales cap a ports francesos i italians, on l'ús del palet permetia agilitzar les operacions, reduint tant els temps com la necessitat de mà d'obra.

L'àmbit portuari s'estenia des del moll del Rellotge fins al moll de Sant Beltran, mentre que el moll de Ponent es trobava aleshores en fase de construcció i asfaltatge.

Les tasques de descàrrega es feien amb mitjans altament rudimentaris: cables i eslingues en mal estat, així com grues i puntals dels mateixos vaixells, mancats d'un manteniment adequat. En les operacions de descàrrega de carbó, en treure la cullera de la bodega, l'ambient quedava envoltat per una densa nuvolada negra; mentrestant, els treballadors, sense equips de protecció —ni mascaretes, ni guants, ni calçat adequat—, intentaven mitigar la inhalació cobrint-se amb mocadors. Posteriorment, agrupaven el material amb pales per facilitar la següent hissada. En aquest context, la sinistralitat laboral i la mortalitat constituïen una constant.

La retribució es negociava diàriament, ja fos a escarada (a preu fet) o per jornal, en un procés caracteritzat per la incertesa i la desigualtat:

—Vagi a l'encarregat i demani 500 pessetes; previsiblement ell n'oferirà 200, i finalment s'acordarà una quantitat intermèdia, al voltant de les 300.

Les relacions amb la patronal eren especialment tenses. A l'OTP exercia com a secretari un tal Belarde, l'actitud del qual reflectia amb claredat el clima de l'època. Era preceptiu adreçar-se a ell de «vostè» i, segons testimonis, en rebre els treballadors col·locava ostensiblement una pistola sobre la taula, acompanyant el gest d'advertències explícites sobre les conseqüències de qualsevol reclamació. Les demandes relatives a la seguretat o a les condicions laborals eren desestimades amb amenaces d'acomiadament immediat.

Per aquells temps, el procés de contractació tenia lloc en uns antics magatzems situats al moll d'Espanya, l'emplaçament on actualment s'ubica el Maremàgnum. A les rodalies, com no podia ser d'altra manera, hi havia un bar on cada matí es congregaven nombrosos aspirants a obtenir feina. Era habitual el consum de begudes alcohòliques —conegudes com a «barrejes» o «farolillos», combinacions de cassalla amb moscatell o menta— abans de l'inici de la jornada, com a forma d'afrontar tant les inclemències del temps com la duresa del treball. No se'n prenien menys de tres abans de començar.

Els treballadors, independentment de la seva complexió física, presentaven mans marcades per l'esforç continu. Les disputes entre companys eren freqüents en un entorn d'elevada tensió i competència. Cada operari portava les seves eines de treball, i no era estrany que es produïssin enfrontaments. Així mateix, es competia per demostrar la força física, com evidenciava l'arrossegament de sacs d'entre 60 i 80 quilograms.

Amb la introducció progressiva de maquinària i del sistema de paletització, s'implantà també un registre de rendiments conegut col·loquialment com el «llibre vermell de Mao», en el qual s'establien els nivells de productivitat exigits en funció del tipus i valor de la mercaderia. Tot i que aquest sistema aportava una certa organització, a la pràctica generava desigualtats, ja que els ingressos més alts quedaven vinculats a l'ús de la nova maquinària, mentre que una part significativa de les mercaderies continuava descarregant-se manualment, cosa que mantenia els salaris baixos.

La pràctica de la contractació discrecional es va perllongar pràcticament fins a l'any 1968, coincidint amb l'arribada d'un nou secretari a la patronal OEPB, Martínez Nieto.