1970 - 1980
La revolució del contenidor i el naixement de Coordinadora
A principis de la dècada de 1970, l'aparició del contenidor marítim va suposar una autèntica revolució per a l'estiba. Els inicis no van ser senzills: els rendiments d'aquelles primeres operatives amb prou feines arribaven als 16 contenidors per jornada. Malgrat això, la mecanització va reduir dràsticament la necessitat de mà d'obra. Al port de Barcelona, la plantilla es va estabilitzar en uns 1.500 treballadors, mentre la nova realitat tecnològica exigia una major qualificació. Els nous ingressos van aportar professionalitat, però també una creixent inquietud per dignificar les condicions laborals.
Fins al 1976, sota l'ombra del sindicat vertical —que actuava com un braç de la patronal—, les reivindicacions eren sistemàticament ignorades. Els jubilats amb prou feines percebien 1.500 pessetes mensuals, cosa que obligava els estibadors a estalviar durant tota la vida per no caure en la indigència en retirar-se.
En plena Transició, va esclatar la primera vaga general del sector, recolzada inicialment per la unió de sindicats en la clandestinitat: USO, UGT i CCOO, aquesta última la més forta en el sector (vinculada al PCE i al PSUC). Després de 21 dies de conflicte i set desviaments (acomiadaments), els sindicats se'n van desmarcar, deixant els estibadors sense suport. Va ser llavors quan el col·lectiu va comprendre la necessitat d'organitzar-se de forma autònoma, creant l'OEPB; poc després, inspirant-se en els estatuts de la històrica CNT, van fundar la Coordinadora Estatal de Trabajadores del Mar. Gràcies a aquesta nova força, es va aconseguir la readmissió dels acomiadats.
L'any 1980, la desaparició de l'OTP va donar pas a un model on el 80% de la plantilla va passar a ser fixa d'empresa. Tot i això, la tensió no va cessar. Les principals estibadores (Maport, Ceosa, Marítima Laietana i Contenemar) van signar l'acord, però la pressió laboral va derivar en l'acomiadament de 172 treballadors i milers de sancions per baix rendiment. La patronal va intentar trencar la vaga contractant esquirols vinculats a Fuerza Nueva, escortats per la policia, mentre els vaixells es desviaven a Tarragona.
Durant gairebé un any de resistència, els estibadors van mantenir una caixa comuna a la seu de Sant Pere, repartint un salari igualitari de 4.000 pessetes setmanals per a tothom, inclosos els acomiadats. La solidaritat va ser la seva millor arma. Finalment, després de guanyar nombrosos judicis i aconseguir que empreses com Samer cedissin, el conflicte va acabar amb la readmissió de tots els treballadors. Aquest va ser el bateig de foc de Coordinadora, que aviat es va estendre a les Canàries, València i la resta del sistema portuari.
Amb la creació d'Estibarna i sota la direcció de Ramón Saperas, es va iniciar una etapa de col·laboració que va permetre prejubilacions i la reestructuració d'equips, malgrat que algunes navilieres havien abandonat el port pels conflictes. L'últim gran escull va arribar el 1986 amb Contenemar: l'acomiadament de tota la plantilla (un total de 25 treballadors) va retornar la violència als molls, amb enfrontaments directes, càrregues policials i entrades a les seus de la companyia. Finalment, la negociació va permetre la recol·locació del personal. Aquell "vaixell de guerra" que va ser el port durant dècades es va convertir, per fi, en un buque mercant solvent i efectiu.