Ombres al Portal de la Pau (1920–1945)
Imagina un home jove —anomenem-lo Joan—, a qui tots coneixen com el Galdufa, caminant per la Barceloneta l'any 1928. Porta la gorra calada i les mans colrades pel treball. En aquella època, el port no era un lloc de turistes, sinó un bosc de màstils i grues de vapor que s’alçaven davant de l’estàtua de Colom.
En Joan no sap si treballarà aquell dia. Es reuneix amb centenars d’homes al tinglado, sota la mirada severa del capatàs. Un dit capritxós va escollint: tu sí, tu no. Si hi ha sort, passarà deu hores carregant sacs de gra o bales de cotó arribades d’Egipte per a les fàbriques de Sants. L’aire fa olor de carbó i de suor.
A les tavernes del carrer de Joan de Borbó, entre glops de vi baralladís, en Joan i els seus companys parlen de sindicats i de dignitat. Són els anys de la Rosa de Foc, i l’estibador de Barcelona batega com el cor rebel de la ciutat.
El rugit de la Zona Franca (1950–1980)
Passen els anys i el fill d’en Joan —aquell que li portava la carmanyola quan tocava doblar torn i el substituïa quan la malaltia collava perquè el pa no faltés a casa— hereta el seu lloc, el seu ganxo i també el seu sobrenom.
L’escenari, a poc a poc, va canviant. La ciutat creix i el port necessita espai, allunyant-se del centre cap al sud, cap a la Zona Franca.
És l’era del desarrollisme. Ja no es carrega només cotó; ara el moll és una desfilada de SEAT 600 acabats de sortir de la fàbrica propera. El fill d’en Joan maneja les eslingues amb la destresa d’un equilibrista per pujar els cotxes als vaixells transbordadors.
L'any 1972 presencia l’arribada d’una cosa estranya: una enorme caixa metàl·lica i rectangular. És el primer contenidor. Alguns murmuren que serà la fi de l’ofici, que suposarà la desaparició de centenars de llocs de treball. Però ell aprèn a domar aquests nous “monstres” de ferro que comencen a poblar el moll. El port de Barcelona ja no és un barri: és una indústria.
El divorci i el renaixement (1990–2010)
Arriba el 1992 i Barcelona es mira al mirall. La ciutat vol platges i passejos, no grues oxidades davant del Maremagnum. Es produeix el gran canvi: el Port Vell s’obre a la ciutadania, i l’estiba es replega rere els murs de seguretat de l’ampliació sud, sota l’ombra de Montjuïc.
El nét d’en Joan ja no és un jornaler: és un tècnic especialitzat. Es mou per terminals que semblen una ciutat dins d’una altra. Mentre els barcelonins passegen pel Moll de la Fusta, ell treballa a quilòmetres d'allà, manejant una grua que desplaça contenidors com si fossin peces de Lego.
Barcelona es converteix en capital de creuers, i l’estibador aprèn a conviure amb gegants blancs plens de turistes mentre, a pocs metres, carrega i descarrega tones de mercaderies en un port que no dorm mai.