Al juny de 1981 se suspèn l'aplicació del decret signat un any abans. A partir d'aquell moment comencen a guanyar-se sentències favorables en casos de desnonament, la qual cosa obliga a la readmissió dels treballadors afectats.

Al febrer de 1982 té lloc una acció contra l'empresa Contenemar, en la qual 250 treballadors accedeixen al recinte on operava la companyia, provocant danys materials a les seves oficines i a l'àrea portuària. Durant aquests fets, dos “toros”i nou esquirons cauen a l'aigua. S'estableixen, a més, guàrdies de 24 hores per impedir l'activitat de personal no sindicalitzat. Dies després, finalment, s'aconsegueix l'expulsió de tots els esquirons del port.

Els contactes amb altres països europeus comencen a donar resultats, encara que no s'arriba a consolidar una unió sindical comuna per a tot Europa, a causa en part de les diferències de ritme entre els països nòrdics i la resta.

A finals d'aquell mateix any es produeix un canvi polític significatiu a Espanya amb la celebració d'eleccions generals, en les quals el PSOE obté una àmplia majoria absoluta, superant amb escreix Alianza Popular i provocant la desaparició de la UCD, fins aleshores al poder.

A mitjans de 1986, la Coordinadora proposa la realització de quinze dies de vaga esglaonada com a resposta a la inacció de la nova administració i als processos de privatització portuària, ja iniciats en altres països europeus.

Com era previsible, ANAVE manifesta la postura de la patronal, acusant els estibadors de pretendre pressionar el Govern per obtenir beneficis, especialment mitjançant la realització d'hores extraordinàries derivades del retard en les operacions de càrrega i descàrrega.

Els estibadors de Barcelona responen amb una manifestació en la qual treuen maquinària pesant fora del port —pales, toros i vancarries—, mentre s'anuncia la possibilitat de deu dies més de vaga general.

Finalment, s'aprova el Decret Llei de Reorganització dels Treballs d'Estiba i Desestiba del Sector Portuari. Sota la direcció d'Álvaro Espina, l'administració convoca les centrals sindicals per iniciar un procés de negociació que es prolongarà durant aproximadament un any. Aquest procés posa fi a l'OTP i dona lloc a la creació de les Societats d'Estiba. Paral·lelament, es signa l'Acord Marc, que culmina un procés de reforma de dos anys, durant el qual el nombre d'estibadors a Espanya es redueix de 12.000 el 1982 a 7.500. Amb aquesta reforma, el model espanyol s'aproxima a l'adoptat a la resta d'Europa.

A Barcelona, 110 treballadors s'acullen a plans de jubilació anticipada en haver assolit els 55 anys o més. La Coordinadora arriba al seu desè aniversari en un context en què es negocia la retenció del 20% de l'IRPF amb la Hisenda pública.

Comencen a formalitzar-se els contractes laborals amb la nova Societat d'Estiba. Amb la creació d'Estibarna i sota la direcció de Ramón Saperas, s'inicia una etapa de col·laboració que permet dur a terme prejubilacions i la restructuració d'equips, malgrat que algunes navilieres havien abandonat el port a causa dels conflictes. El 1989 s'estableix el primer torn nocturn de vancarristes, així com un nou sistema de contractació per a caps de setmana.

L'any 1990, després de la mort d'un treballador en accident laboral, s'acorda incrementar de 1.000 a 2.000 pessetes l'aportació voluntària en cas de mort per accident.

El 1992 ingressen 46 nous gruistes procedents de l'Autoritat Portuària de Barcelona, així com 15 treballadors de l'empresa Ergransa. Dos anys més tard s'incorporen 18 nous treballadors coneguts com a “els Teleñecos”.

El 1995 s'acorda operar amb La Caixa a causa de les seves condicions bancàries, i s'instal·la un caixer automàtic a la seu d'Estibarna. Així mateix, es contracta Fremap com a mútua d'accidents de treball i s'implanten revisions mèdiques anuals per a tota la plantilla.

Aquell mateix any es produeix el despiaments massiu de 500 treballadors portuaris a Liverpool (Regne Unit), després d'una vaga prolongada motivada per conflictes laborals i en solidaritat amb 80 treballadors prèviament acomiadats. Aquests treballadors recorren nombrosos ports europeus per advertir que el conflicte no constitueix únicament un enfrontament amb el Govern de Margaret Thatcher, sinó l'inici d'un procés de liberalització que podria estendre's per tota Europa.

Malgrat el suport econòmic i la pressió exercida per altres ports europeus, finalment els 500 treballadors són acomiadats. S'intensifiquen els contactes amb delegacions de ports internacionals com Mont-real, San Francisco, Nova York, Gènova, Estocolm, Hamburg, Aarhus, Le Havre, Sydney i Anvers, a més dels principals ports espanyols, amb l'objectiu de crear un comitè internacional d'estibadors.

Aquest objectiu es materialitza anys després, arran de l'arribada a Barcelona d'un vaixell procedent de Charleston (Estats Units), presumptament carregat per esquirons després de l'acomiadament de 15 treballadors. Una inspecció del comitè detecta deficiències greus en l'estiba que comprometen la seguretat de la descàrrega, la qual cosa provoca la paralització de l'operativa i la retenció del vaixell durant més de 48 hores. Després de diverses gestions i pressions, s'aconsegueix la readmissió dels treballadors acomiadats. Aquest episodi impulsa la creació de l'International Dockworkers Council (IDC), i es nomena Julián García com a secretari general.

A finals de 1997 s'incorporen a la plantilla de Barcelona les primeres set dones estibadores. Així mateix, la nova Llei de Ports de l'Estat estableix el traspàs de la gestió portuària a les diferents comunitats autònomes. Al setembre de 1999 es signa el III Acord Marc, amb una vigència de cinc anys.

j